03/11/2009

ACTES PARAL·LELS ALS DIES 5 I 6 DE DESEMBRE.

Presentació de llibres, xerrades i col·loquis amb personatges d'excepció: el jurat de MontPhoto'09. El programa dels actes previstos és el següent:

DISSABTE 5 DESEMBRE:

11:00 TEATRE CASAL DE L’OBRERA: “100 LATIDOS” DE FRANCISCO MINGORANCE
12:00 TEATRE CASAL DE L’OBRERA: “TAYIQUISTÁN, LAS CIMAS DEL PAMIR” DE JAVIER SELVA

18:00 SALA D'EXPOSICIONS: VEREDICTE PÚBLIC

21:30 SOPAR EN EL RESTAURANT EL TRULL (Prèvia reserva)

DIUMENGE, 6 DESEMBRE:

10:00 TEATRE CASAL DE L’OBRERA: “EL EQUILIBRIO FRÁGIL” DE JUAN PABLO MOREIRAS

12:00 SALA D'EXPOSICIONS: ENTREGA DE PREMIS


Us esperem a Lloret.

DESCRIPCIÓ DE LES PRESENTACIONS

"100 LATIDOS" de Francisco Mingorance
Dissabte 5, a les 11:00 en el teatre Casal de l'Obrera

"Cien latidos" és una obra concebuda en especial pels amants de la fotografia de natura, una obra senzilla on he volgut mostrar cent imatges d'entre els milers que he realitzat en aquests darrers anys. Per nosaltres, els fotògrafs de natura, cada impressió que prenem és quelcom màgic i difícil de valorar per les persones alienes a aquesta professió. Un fugaç instant retingut per tota l'eternitat, on es conjuguen una sèrie de valors específics i molt personals que reflecteixen, pel general, el sentiment i la forma d'entendre la vida de cada un dels autors. En el meu cas, sempre m'he considerat un fotògraf amant del color, la llum i el detall. Tot i que si amb alguna cosa m'identifico particularment és amb la fotografia de fauna en acció. En aquest camp cada imatge, per l'efímer del moment, requereix un enorme repte que haig d'afrontar cada cop que em poso davant l'ocular d'una càmera. Mai m'ha importat massa el temps i l'esforç invertit. Vaig néixer per a ser fotògraf i crec que moriré essent fotògraf. En aquesta activitat trobo tot el que busco, que no és molt però sí trascendental per la meva forma d'entendre la vida: la pau, armonia, bellesa, emoció i amor per tot el que està viu. Intento transmetre el miracle de la vida de la que formem part en aquest planeta, que agonitza sense remei. Han estat moltes les ocasions en les que he contemplat un paisatge, un animal o una simple i efímera flor i m'he preguntat: Com és possible que la natura hagi creat alguna cosa tan bella? La perfecció del falcó pelegrí en ple vol, el misteri del rostre d'un llop ibèric entre la boira, l'espectacularitat d'un centenar de voltors negres en la dehesa extremenya alimentant-se d'una carronyada, el dinamisme d'una colònia de flamencs trencant el mirall de l'aigua adormida a trenc d'alba, la puresa d'un gèlid matí d'hivern a Doñana, bullint en boires al ritme que marquen al galop dels cavalls andalusos, el trotar dels bèns i el cant de milers d'esquadres de flamencs. Tindria tants moments per a descriure que segurament restaria protagonistme a les iamtges que apareixen en aquest llibre. Espero que elles, per si soles, siguin capaces de transmetre els mateixos sentiments que jo trigaria anys a relatar. Aquesta és la veritable raó del títol de "Cien latidos", un batec del meu cor accelerat per cada una de les vegades que he apretat el disparador de la meva càmera davant tal meravella de la natura. Desitjo, amb emoció, que cada una d'aquestes imatges estimuli també aquest batec accelerat en el vostre cor perquè, d'aquesta forma, la llum que il·lumina la vida d'aquest humil fotògraf estarà sempre encesa.

Francisco Mingorance.


“TAYIQUISTÁN, LAS CIMAS DEL PAMIR” de Javier Selva
Dissabte 5, a les 12:00 en el teatre Casal de l'Obrera

Javier Selva ha estat, i és, viatger i alpinista ambiciós, dels que van a muntanyes poc freqüentades. Aquest viatge al Pamir encaixa entre aquest tipus de muntanyes a les que no sol anar molta gent. La seva xerrada permetrà al públic fer-se una idea molt precisa del lloc escollit per l'aventura així com de les situacions a les que van tenir que enfrentar-se per arribar a les muntanyes. Van acompanyar a Javier en aquesta aventura dos bons amics: Manuel Martínez Vallvey i Luis López Soriano, operador de càmera freelance, alpinista de pura raça i bon coneixedor de les muntanyes de l'Àsia Central, especialment de les desconegudes. El viatge a aquesta ex república soviètica no té res de convencional: aquelles terres, ubicades entre Afganistan i Xina, són avui una barreja d'escassetat material, de rància decadència de temps passats i de modernitat, que a Javier li transmeten una certa melancolia. Allí conviuen avui els pastors Kirguises, les seves tradicions ancestrals, els seus cavalls incansable i les iurtes que constitueixen la seva llar, juntament amb l'imperi del dòlar i altres petits avenços tecnològics propis del segle XXI. Tots els permisos necessaris per acostar-se a les muntanyes i escalar-les es van aconseguir allà, en persona, i el viatge de dies d'aproximació - cinc persones i motxiles en un decrèpit Lada - va resultar ser tot un periple per un recorregut impossible, per unes carreteres que a voltes no ho són i per unes averies diàries que li van afegir una nova dimensió, incertesa respecte a si finalment podrien arribar a la base de les seves muntanyes (no seria el primer cop que els passa als protagonistes...). El mateix Mick Fowler, amant de les dificultats pre-alpinístiques, signaria a cegues una aventura d'aquesta naturalesa... Finalment el cotxe mor i han de continuar a peu de manera diguem-ne intuïtiva, recolzant-se - o fugint segons fos el cas - en les opinions dels locals i fent un cop d'ull a l'únic mapa, quasi turístic, que tenien del país. En arribar a les primeres glaceres, han de prendre la decisió d'escalar una munanya d'entre totes les que estan veien i els noms de les quals ignoren. I després, han d'encertar amb el fet de que aquesta muntanya sigui escalable sense jugar-se la vida. Ara, els tres exploradors estan totalment sols i incomunicats entre muntanyes desconegudes i qualsevol contratemps o problema pugui representar una sèria situació de perill i un compromís total. No era això l'alpinisme? Escullen una muntanya amb una bona pinta anomenada Pic Sokut o Pic del Silenci, de 5.500 metres d'altitud. Si, hi ha muntanyes molt més altes, però són pels cracks, ells volen tornar sans i estalvis després d'haver viscut la seva aventura personal en unes muntanyes que el propi Selva defineix com "muntanyes per d'aquí molts anys". El temps els deixa per fi l'oportunitat d'una darrera finestra que ells aprofiten. Arrenquen del seu camp i després d'una escalada en gel i neu de dificultat mitja arriben al cim, des d'on descobreixen que el veritable cim, la més alta i oculta al campament base, està lluny i separada per un gran abisme i una llarga aresta. No importa, ells viuen aquell cim com el seu èxit personal. Allí troben, a més del seu objectiu acomplert, uns vells crampons dels anys setanta que els disparen la imaginació. Cada un va descrivint la història d'aquells crampons mentre descendeixen rapel·lant de la muntanya. Després, els portadors els recullen al camp base i es retroben amb un entranyable pastor que va tornar a aquelles terres perdudes després d'haver experimentat la vida en la ciutat. Els acull amb la seva família i en senyal de màxima hospitalitat, mata un xai per a ells. Els seus rostres s'iluminen i els seus estómacs també: han passat molts dies amb el menjar molt just. Aquells dies són ja part important del viatge.

Extracte d'un text publicat a “desnivel.es”

“EL EQUILIBRIO FRÁGIL” de Juan Pablo Moreiras
Diumenge 6, a les 10:00 en el teatre Casal de l'Obrera

Juan Pablo Moreiras ha recorregut mig món per captar en les seves fotografies moments que immortalitzin la relació que existeix entre el paisatge, la fauna i el ser humà. Després de fotografiar el món per explicar-lo presentarà un extraordinari treball anomenat "El equilibrio frágil". Aquest treball, fruit de la seva dilatada experiència, mostra l'agressió humana sobre el medi natural. La fotografia és una eina per comunicar una història i té una capacitat d'evocació immensa, és molt útil per transmetre emocions. El seu treball en fotografia serveix de denúncia de les activitats de l'home. En les seves fotografies es veuran reflectits com una espècie que està tenint un èxit per ella mateixa, però que està destrossant tot el que l'envolta. Es veuran escenes en països pobres, que són els que més units viuen a la natura. Es veurà gent sofrint pels seus propis actes, com els habitants de Kirguizistan, on es va produïr un vertit de cianur que va causar morts, després d'un accident causat per l'avarícia humana.

La societat encara segueix sense ser conscient de la gran agressió mabiental que està causant, i Juan Pablo vol mostrar-la. La seva arma és la seva càmera, i amb ella pretén mostrar que el món és molt maco, i que el tresor més gran que tenim és la diversitat, tot i que no la sapiguem apreciar. Vol que la societat comprengui que estem en un moment crític, i desitja generar admiració pel medi, no donar pena. Es important despertar elements de culpa, remordiments i acometre amb urgència un canvi de plantejaments.

Creu que les fotografies valen si expliquen alguna cosa, i per això sempre està atent per a saber quan ha de disparar. La precisió de la fotografia li importa poc. Es més fàcil fer fotos maques si tens una mica de tècnica, el que Juan Pablo valora és explicar alguna cosa interessant, perquè tenim una responsabilitat molt gran per mostrar aquesta realitat.

La dita de tota la història és que vivim en un planeta en el qual hi ha un equilibri fràgil entre l'home i la resta dels éssers vius. L'home és l'únic animal que forma part de la natura però la destrossa.