Galeria Beca biennal MontPhoto 2017

Reptiles y anfibios del Chocó: SOS en el paraíso

AUTOR/S

Jaime Culebras

Vaig estudiar Biologia i un màster en Educació Ambiental a la Universitat d’Extremadura. Després, fa 6 anys, vaig anar a fer les Amèriques per a realitzar un altre màster en Biodiversitat i Conservació d’Àrees Tropicals a l’Equador. Des de llavors treballo en aquest país com a investigador, descrivint noves espècies i com a fotògraf.

M’apassiona tot el que té a veure amb el món natural i les regions tropicals, les quals sofreixen el pitjor de l’arpa humana. Potser aquesta inquietud per aquests mons propers a la línia equatorial es degui a la ruta Quetzal en el 2002, un viatge inoblidable que vaig tenir la sort de realitzar.

Tinc la inherent necessitat de viatjar amb la càmera, tractant de mostrar tot el que veuen els meus ulls a través d’aquesta tecnologia, la qual mai ha de veure’s com una fi, sinó com una poderosa eina en la lluita per la conservació.

El meu objectiu: Canviar les ments perquè s’apropin al medi ambient, congelant les formes, colors i secrets de la natura a través de la imatge i la paraula.

INFORME COMPLET

Ja fa 6 anys que vaig escoltar per primer cop parlar sobre el bosc tropical del Chocó. Allà vaig conèixer en Raúl Nieto, un home que quan parlava de la seva reserva d’”Itapoa” els seus ulls brillaven d’una manera especial. Aquesta reserva està situada enmig d’un bosc primari a 7 hores caminant al nordest d’Equador. Ell sempre m’havia explicat històries sobre els seus rius d’aigua cristal•lina, els seus arbres centenaris, les seves aus, monos, jaguars, el cant de les granotes a la nit… Per sort, no molt de temps va passar fins que vaig poder visitar aquell indret, un indret que em va deixar embadalit per tal riquesa. Però no tot eren alegries, una part del meu cor estava completament trencada. Quan escoltem parlar de la selva, sempre imaginem immensitats de verdor pura, però la realitat era ben diferent. Per arribar al punt on començàvem a caminar cap a la reserva, havíem de travessar hores i hores amb el cotxe extensions infinites de camps de cultiu de palma africana, mentres que per un altre costat, les companyies de la fusta devoraven els arbres gegantins que feien ombra als rius. El que abans havia sigut vida, ara eren pobres monocultius que exhalaven sequera i pesticides. Tot va començar amb la Reforma Agrària d’Equador, a partir dels anys 50, punt d’inici de la devastació del Chocó ecuatorià. Actualment s’estima que a l'Equador només queda el 2-4% d’aquest bosc primari.

Aquesta regió que integra el “HotSpot” Tumbes-Chocó-Magdalena i comprèn 274,597 km² des del sud de Panamà gairebé fins al nord de Perú, és una de les zones d’un valor natural més gran del planeta. La seva biodiversitat abasta unes 9.000 espècies de plantes, 830 d’aus, 235 de mamífers, 350 d’amfibis i 210 de rèptils. Gran part d’aquestes espècies només habiten aquí, és a dir són endèmiques de la regió, destacant el 60% d’endemisme en els amfibis.

El meu interès pels animals desde fa molts anys resideix en els rèptils i amfibis, factor que m’ha portat a voler conèixer tots els existents dins el Chocó ecuatorià, des del més colorit al menys estimat. Són animals amb molta pressió per culpa de la mala reputació que tenen dins la societat, pateixen matances indiscriminades i hi ha molt poca voluntat i s’inverteixen molt poques energies en protegir-los. Però des de la meva experiència, si els dediquéssim una mica més de temps i esforços, la nostra percepció canviaria per complet, del menyspreu a la curiositat i fins i tot a l’admiració.
Després de passar anys viatjant per Equador i havent conegut quasi totes les espècies de rèptils i amfibis del Chocó ecuatorià, he pogut ajudar a la descripció de 3 noves espècies amb altres investigadors: Hyloscirtus mashpi, Pristimantis buenaventura i Pristimantis nietoi, aquesta última dedicada a en Raúl per la seva dedicació a la conservació del Chocó. Però, la pregunta és, què en fem de tantes publicacions plenes de conceptes i termes científics incomprensibles? Quantes persones llegeixen aquest tipus de revistes científiques? Com podem realment arribar a les masses per mostrar aquests descobriments tan importants i mostrar la importància d’amfibis i rèptils? Com podem motivar a la societat a protegir aquests animals i el Chocó? Què passa amb el Chocó de Colòmbia i Panamà?

Totes aquestes preguntes sempre em porten al mateix lloc: “Una imatge val més que mil paraules” i “no es protegeix el que no es coneix”. És així doncs com aquest any he volgut portar de la mà en cada viatge la fotografia i la investigació. Doncs el coneixement (investigació) és el motor de la conservació, i la divulgació (fotografia) el vehicle que transmet el coneixement.

Utilitzant la fotografia com eina d’atenció, he captat la bellesa i la importància d’aquests animals en el malparat Chocó, i des del 2017 incloent Colòmbia i Panamà.

Detalls de pells i ulls, intimitats, paisatges d’ensomni. Cada part i cada moment de cada espècie té un valor incalculable que pot canviar la ment de persones, des del menyspreu a l’amor d’aquests éssers de conte, sense excepcions. Per poder aconseguir-ho, ha fet falta arribar a llocs remots per terra, mar i aire, sota intensos dies de pluges, calor i frustracions, doncs les regions tropicals són àrees on la logística per fer fotos s’entrevanca amb mil inconvenients.

Però pas a pas, les espècies més emblemàtiques i boniques han anat apareixent davant la càmera, sent algunes d’elles quasi inexistents en registres fotogràfics. Místiques iguanes marines de les Galápagos, serps gegantines molt elusives com la Verrugosa (l’escurçó més gran del món) descansant entre la fullaraca dels boscos del Darién, granotes de cristall invisibles que passen desapercebudes entre les fulles dels arbres riberencs de boscos primaris, granotes verinoses cromàtiques que cantan durant el dia a l'ombra mentre carreguen els seus capgrossos a l’esquena i els quasi extingits Atelopus emparellant-se a la riba de petits afluents.

Tots aquests treballs d’investigació i fotografies no haguessin sigut possibles sense la col•laboració d’un munt d’organitzacions, comunitats i persones que viuen el seu dia a dia a la natura, persones que sempre s’han mostrat molt receptives a organitzar xerrades i a acompanyar-me en els meus viatges per aprendre sobre la importància dels rèptils i els amfibis i de la seva valuosa llar al Chocó. És sorprenent veure la gran utilitat que tenen les xerrades divulgatives mitjançant la fotografia i el contacte directe amb aquests animals. He pogut comprovar amb un èxit absolut que, quan introduim el factor de la curiositat per a la natura a persones que han passat tota una vida odiant aquests animals, te n’adones que canvien la seva manera de pensar ràpidament i transformen les seves ments començant a admirar i voler protegir les espècies.

Malauradament, la cara més fosca de la degradació d’aquest ecosistema segueix sempre present. Els cultius de Palma africana i les companyies de la fusta es sumen a la mineria i els cultius il•legals de coca, sense oblidar les granges de gambetes que minven els manglars costaners. En tots aquests factors hi ha component comú molt present: una menor accessibilitat al nostre recurs més preuat, l’aigua, una veritat molt dura en un dels llocs amb més pluges del planeta: El Chocó.

I ara què?
La lluita no acaba aquí. Es hora de seguir descobrint i divulgant sobre el món dels rèptils i els amfibis del Chocó, però no només a través de la fotografia, sinó amb tot el que tenim a les nostres mans, continuant amb els cursos, oferint xerrades i conferències, col•laborant amb grups agricultors del cacau i grups de música de marimba, els que poc a poc aprenen a apreciar els petits habitants del Chocó.

Són moltes espècies que segueixen desapareixent poc a poc i requereixen ser estudiades i fotografiades per presentar-les al món, incloent les que encara a dia d’avui són desconegudes per la ciència.